dissabte, 13 de novembre de 2010

Veu i seducció

No totes les veus són iguals i no totes les veus ens agraden igual. Sentir una veu activa la imaginació i ens evoca una identitat. Sentim una veu i potser sentim atracció o repulsió.

És la veu una eina per a l’atracció sexual? Perquè ens sentim atrets per una veu i no per una altra? La biologia i la sociologia ens poden donar algunes pistes per a aquests interrogants.

Comencem per preguntar-nos quines veus atrauen a les dones?
La biologia ens diu que les dones busquen en els homes una veu greu. Un estudi realitzat en població aborigen de Tanzània constata que els homes que tenen la veu greu tenen un major nombre de contactes sexuals i un major nombre de fills sans. L’explicació la trobem en la testosterona que es troba en taxes més elevades en homes forts i agressius que asseguren l’abastiment d’aliments i seguretat a les parelles i fills. La testosterona dóna una veu greu. La natura ha ensenyat a les dones que un home amb la veu greu és una bona parella per a la reproducció i la criança dels fills. Però amb la aparició dels anticonceptius, les dones han pogut separar el sexe reproductiu del sexe recreatiu. Aquest canvi ha permès que la cultura aporti nous models de masculinitat que també poden ser desitjats per les dones. Així, els mitjans de comunicació actuals poden generar arquetips d’homes interessants que no presentin signes alts de testosterona (metrosexuals, ambigus,...)

Podem escoltar alguns homes amb veus atractives...



I als homes, quines veus de dona els atrauen?
També haurem de diferenciar la cerca d’una parella de sexe reproductiu i la cerca d’una parella per al sexe reproductiu. Per reproduir-se, el mascle busca una femella amb la veu aguda i clara. La veu és un senyal de joventut, de salut i de fertilitat. La veu es modifica amb la malaltia i l’edat i a més la veu de la dona presenta variacions tonals en funció del seu cicle menstrual. En els dies de màxima fertilitat, la veu es torna més aguda i aquest canvi actua com a reclam que l’oïda de l’home capta i interpreta. L’home busca una veu aguda i la dona l’informa amb la pujada de to que ella està en situació fèrtil i, per tant, amb un nivell de desig sexual alt. Però l’home, amb permís o sense de les morals diverses que hi ha pel món, fa temps que busca les seves dosis de sexe recreatiu i sense que coneguem una base gaire científica, sembla que els homes per a la diversió prefereixen la veu de la femme fatale, una veu greu, rasposa, bufada... que recorda la veu del tango arrabalero, com són les veus de les línies eròtiques?...

Sentim algunes veus atractives de dona?



Josep M. Vila

diumenge, 7 de novembre de 2010

L'extensió vocal: una eina d'expressió.

La veu, com a eina d’expressió, te unes característiques úniques segons la persona a la que pertany. Adeqüem la nostra veu a les nostres necessitats comunicatives, i serà en aquest sentit que, un dia, ens adonem si tenim prous recursos o, al contrari, masses limitacions. L’extensió vocal és un d’aquests recursos, i es pot descriure com la capacitat que te la nostra veu de moure’s entre notes greus i agudes; quant més allunyades aquestes notes, major és l’extensió vocal.

Segons Heuillet-Martin (2003), “La veu humana (...) cobreix una extensió de cinc octaves, entre Do 1 (66 Hz) i Do 6 (2.100 Hz).” Una veu no entrenada, acostuma a tenir 1 octava i mitja d’extensió. Per contra, una veu entrenada, com acostumen a ser les veus dels cantants, pot abraçar des de 2 octaves endevant.

Un bon ús d’aquest potencial tonal fa que puguem parlar de “grans veus”, quan parlem de veu cantants, ja que poden afrontar partitures complexes pel que fa al registre. A la veu parlada, aquest potencial es descobreix quan la corba d’entonació duna veu és variada, i per tant, a l’oïda de qui escolta, no resulta gens monòtona.

De veus “exemplars”, n’hi hauria moltes. Jo n’he escollit tres, no tant sols per la seva capacitat vocal en termes d’extensió, sino tambè per la seva riquesa tímbrica.

Com a veu femenina, i dins de l’àmbit operístic, escoltem “Son qual Nave” cantada per Cecilia Bartoli, a on la seva veu es passeja entre Do3 i Fa4 fins arribar a Do5.

Com a veu masculina, molts cantants d’òpera llueixen veus molt “amples”, però al món del pop, el cantant Mika és conegut per tenir una veu molt versàtil, capaç de moure’s entre diferents octaves sense dificultat.

A la cançó “Grace Kelly” (Life in cartoon motion 2003) sentim com el cantant recorre des de Sol2 fins a Mi4 dins d’una mateixa frase, una fluidesa vocal que li permet donar gran variabilitat tonal a les seves cançons.

Geoffrey Oryema, cantant natural de Uganda, te una veu poderosa als registres greus, però és capaç tambè de viatjar per octaves més agudes. Com podem sentir a la cançó “Land of Anaka”, al llarg d’aquest tema el cantant parteix de La1, passa per La2 i continua en La3.

Una llarga llista podria ser el·laborada, incloent tot un seguit de noms coneguts per la seva gran veu, com ara Dulce Pontes, Beyoncé, Temper Trap, Freddy Mercury,...

Pel que fa a la veu parlada, l’extensió vocal és més difícil de percebre, ja que acostumem a fer servir un registre mig de la nostra extensió total. De totes maneres, com vaig dir abans, aquesta està lligada a l’expressivitat de la veu d’una persona: a més extensió vocal, més variabilitat tonal i per tant, més variabilitat expressiva i major corba d’entonació.

Al primer exemple, la veu es mou entre Fa2 i Sol3; mentre que al segon, trobem una variabilitat entre Do2 i Re4.

Quina veu sembla amb més capacitat expressiva? Quina ens acabaria per avorrir abans d’hora? Les vostres oïdes jutgen.

Ledicia Iglesias