La veu de les persones amb sordesa

La veu és una manifestació expressiva de la persona en la seva totalitat. A través de la veu cada individu aconsegueix expressar-se i comunicar-se amb els altres d’una manera singular i única (Bustos, 2002).

Perquè és diferent la veu de les persones amb sordesa?
A la dècada dels seixanta el prestigiós psicòleg Meharbian va publicar un estudi sobre el llenguatge corporal i la comunicació no-verbal on s’estableix que un 55% de la comunicació és aportada pel llenguatge corporal (el gest, la mirada, el moviment de les mans, etc...), un 38% per la veu (les pauses, l’entonació, el ritme, ..) i sols un 7%, ve determinat pel missatge lingüístic. En conseqüència podem dir que és més important la manera de dir les coses que no pas allò que diem.

Tot i així, en general poques persones tenen en compte la seva veu alhora de comunicar; no tothom fa, o pot fer, un control conscient sobre l'emissió de la seva veu i aquest fet altera la seva qualitat comunicativa. En el cas de les persones amb sordesa la dificultat per percebre la seva pròpia veu amb suficient precisió i la manca d’un paisatge sonor complert fa que a vegades aquestes persones tinguin una veu peculiar que no sempre és ben rebuda pels seus interlocutors.

Com és i ha estat la veu de les persones amb sordesa?
S'han dedicat molts estudis en descriure les característiques de la veu de les persones amb sordesa i val a dir que s'ha observat una evolució molt positiva de la qualitat vocal d'aquest col•lectiu en els darrers anys. Els avenços tecnològics en la protetització i les millores en els tractaments logopèdics han estat fonamentals per aquesta evolució.

No fa tants anys les sordeses profundes s’associaven a la mudesa. Més tard, es va passar a l'oralisme d'aquestes persones amb veus ben peculiars que eren reconegudes per l'entorn com a veus desagradables, sovint amb un to (o freqüència fonamental) més aguda o més greu del normal, una intensitat mal regulada i un timbre pobre en harmònics o amb una presència de twang exagerada. Aquestes veus eren, i encara són, rebudes pels oients com a veus sovint desagradables, i moltes vegades s’associen a un nivell sociocultural baix.

Els darrers estudis publicats mostren canvis en aquesta tendència. Les veus de les persones amb sordesa tendeix a normalitzar-se i cada vegada s'aprecien menys diferències entre les veus de sords i oients. En aquesta línia, cal destacar l’interés creixent dels logopedes i especialment dels professionals dels CREDA (Centres de Recursos per a Deficients Auditius) del nostre país, ja que en els darrers anys han impulsat la formació sobre la veu dels seus professionals, garantint d’aquesta manera tractaments holístics que van més enllà de l’aprenentatge del llenguatge i la parla, com havia passat en anys anteriors, vetllant per una millora de la comunicació global dels infants amb sordesa.

Dubtes davant de l’operació

Tot comença amb disfonies, pèrdues de veu esporàdiques, dificultats per cantar, per projectar la veu... i anem deixant passar el temps, fins que el problema afecta al nostre confort vocal.

El primer que hem de fer és anar al metge ORL o foniatra per sortir amb un diagnòstic. Moltes vegades és necessària l’opinió d’un segon professional, degut a que les tècniques d’exploració poden determinar amb més o menys precisió una lesió, mals diagnòstics i/o males orientacions.

L’ orientació terapèutica serà realitzada pel foniatra, que derivarà al logopeda, per tal de realitzar la reeducació pertinent. El camí a seguir el determinarà el tipus de lesió i l’ hàbit fonatori. Així hi haurà lesions que només amb reeducació ja milloraran i altres que caldrà intervenir quirúrgicament. La logopèdia ens ajudarà a conèixer una mica més la nostra veu, possibilitats, limitacions i millorar l’hàbit fonatori fins eliminar les disfonies.

En el cas que la lesió no remeti amb reeducació serà necessària la intervenció quirúrgica. És en aquest punt quan apareixen les pors, els nervis, les angoixes...però els condicionants que més destaquen en persones que se’ls hi recomana una operació de cordes vocals són els dubtes a causa de la desconeixença sobre aquest tema i la gran càrrega d’ identitat que suposa la veu. Per això apareix una reticència davant l’ operació, por que hem de perdre confiant en els professionals que ens guien en aquest procés.
I la gran pregunta és: canviarà molt el timbre de la meva veu?
El timbre és la característica física que fa única la nostra veu i depèn de dos factors, el so emès pels plecs vocals i les característiques de les cavitats de ressonància.

L’intervenció quirúrgica i la reeducació vocal produirà diversos canvis: millora de l’estat de salut de les nostres cordes vocals, i canvis en l’ús de ressonadors u òrgans bucofonatoris. Però no hem de patir perquè ens podrem i podran continuar identificant amb la nostra nova veu: una veu sana, neta i sense obstacles.

En el cas que sigui necessari entrar a quiròfan, els professionals de la veu abans de l’intervenció necessiten tres premisses indispensables; un bon diagnòstic, el convenciment de la persona i una reeducació logopèdica prèvia a l’intervenció.
En la reeducació abans de l’ operació pot ser que no notem grans canvis, ja que la lesió està present, inclús a vegades podem percebre la veu amb més aire però forma part del procés i ser indicador de bon ús vocal ( lliure de tensions). Hi ha casos que abans de l’operació ja podem notar un major confort vocal i una veu més nítida.

Pel que fa a la reeducació postquirúrgica hem de tenir paciència. El timbre de la veu, desprès de la setmana de repòs vocal absolut està alterat i és normal que no ens identifiquem. I necessitarem temps (repòs vocal relatiu entre 3 mesos aproximadament) per adequar el nou ús de la veu i no notar cansament vocal. Per això, forma part del tractament, conscienciar de no caure en l’ abús i tenir una bona higiene vocal aquests mesos. La cicatrització es considera finalitzada al cap de 6 mesos, pensem que una mala cicatrització pot tenir conseqüències irremeiables.
El testimoni que escoltareu a continuació deixa clar que per ella l’operació va ser fer un pas endavant. Escoltem-la aquí.

L’ Anna va ser intervinguda als 18 anys d’un pòlip a la corda vocal. Ella cantava en diferents cors i feia temps que la veu no li seguia el ritme, ni li deixava fer allò que ella volia. Assessorada per un bon equip va decidir operar-se i tornar a disfrutar de la seva veu. Actualment l’Anna continua cantant i dirigeix corals.

Els logopedes es troben amb docents i altres professionals de la veu amb lesions a les cordes vocals que són reticents a passar per quiròfan i diuen “és igual, vaig fent!”, per això tenen una feina més, que és: mentalitzar de que l’ intervenció no te cap risc extra que no pugui tenir qualsevol altra operació i que el guany en confortabilitat vocal serà notable.
Gràcies a la conscienciació i la feina feta pels professionals de la veu.

Marina Pintanel