EL CANT CORAL:
Un espai on aprendre i disfrutar de la veu.

Quan pensem en una coral sovint ens venen al cap imatges de nens o avis uniformats cantant música composada ja fa molts anys. Però les agrupacions corals són molt més que un grup de gent que es reuneix per cantar i disfrutar de la música.

De corals n’existeixen de diferents tipus, estils i nivells. N’hi han d’infantils, de joves o d’adults; de professionals i d’amateurs; i de clàssiques, modernes o que barregen diferents repertoris.
Totes elles, però coincideixen en tenir la veu com a la seva eina principal de treball, de goig i de lluïment. La veu s’utilitza per interpretar les capritxoses notes escrites pels compositors i per expressar fins al darrer matis de cada frase musical. Fer això no és fàcil. Cal disciplina i constància, aprendre a cantar és tan fàcil o difícil com aprendre a tocar qualsevol altre instrument. A la coral s’aprèn a utilitzar la veu, a mantenir un correcte gest corporal, a controlar les frases d’aire, a escoltar als altres, a empastar i a sentir com diferents melodies cantades per cada una de les veus es combinen fins a formar una música complexa.

Cada assaig és diferent i cada experiència única. La veu permet estar, encara que sols sigui per unes hores, pendent d’un mateix i de l’ara. La concentració és indispensable i l’única manera de fer un bon assaig és deixant a la porta tot el que no sigui imprescindible. Cantant ens expressem, ens movem, respirem i ens escoltem, probablement és el moment de la setmana en el que estem més pendents de nosaltres mateixos que no dels altres.

La coral és una bona escola de veu. No ens rehabilitaran la veu quan ja tinguem una lesió, però sempre que tinguem un bon director tindrem un gran amant de la veu i per tant, una persona que ens guiarà cap a un bon ús de la nostra veu vetllant per a la nostra salut vocal.

http://youtu.be/EwEuji0WhCY

Laura González Sanvisens

UC, la resistència d'un crit

Cridar és una de les possibilitats vocals dels humans. Parlem de cridar quan emetem un so a una intensitat molt alta. Sovint considerem el crit com una activitat inadequada per a la salut vocal i que expressa emocions en grau alt, siguin de malestar o de satisfacció o alegria. Sovint diem que és millor no cridar per conservar una bona salut vocal.
Però en la cultura popular trobem exemples de crits que semblen perdurar malgrat els canvis en les formes de relació entre els parlants.

Us presentem un d’aquests crits que formen part del bagatge cultural d’un territori i que probablement en determinen una certa identitat. El crit d'Uc és una tradició de les illes d’Eivissa i de Formentera.

El crit era emprat com a sistema de comunicació entre llocs distants. Era el telèfon mòbil. Servia per saludar-se, per alertar l’arribada de pirates, per convocar a reunió, com a contrasenya o per indicar la seva presencia en una finco o indret. Però també com a crit de guerra, de força o de desafiament.

També ha servit per a cridar l’atenció de les noies en el festeig i en algun moment va ser vehicle de riotes i escarnis. Aquest fet va fer que les autoritats de finals del segle XIX el prohibissin i a poc a poc anés quasi desapareixent. Sortosament en els darrers anys ha estat reivindicat i els nens el coneixen i en activitats de caire folklòric es practica fins i tot en format de concurs. Com a fet identitari, avui és present en l’himne de l‘equip de futbol UD Eivissa.

Es tracta d’un crit que podria ser transcrit com: ATUUUUUUU IAAAAAAAA IA JAJA JA. Comença allargant una U aguda (sobre els 700 hZ.), ben acoblada ressonancialment (presenta un tercer formant sobre els 2.700 o 3.000Hz.). Fa una pausa i es segueix amb una I que permet projectar una A amb un timbre brillant que s’allarga i finalitza amb una mena de riallada.

Podem escoltar un parell d’exemples:



Es tracta d’un crit que te molta relació amb d’altres crits tradicionals com l’uturuxo dels gallecs o amb l‘irrintzi’ dels bascos. Podem escoltar dos exemples d’irritzi:




És motiu de satisfacció poder comprovar que en uns temps de facilitat en les comunicacions electròniques o digitals, un crit resisteix a desaparèixer i esdevé signe d’una identitat cultural.

Josep M. Vila