La veu de les persones amb sordesa

La veu és una manifestació expressiva de la persona en la seva totalitat. A través de la veu cada individu aconsegueix expressar-se i comunicar-se amb els altres d’una manera singular i única (Bustos, 2002).

Perquè és diferent la veu de les persones amb sordesa?
A la dècada dels seixanta el prestigiós psicòleg Meharbian va publicar un estudi sobre el llenguatge corporal i la comunicació no-verbal on s’estableix que un 55% de la comunicació és aportada pel llenguatge corporal (el gest, la mirada, el moviment de les mans, etc...), un 38% per la veu (les pauses, l’entonació, el ritme, ..) i sols un 7%, ve determinat pel missatge lingüístic. En conseqüència podem dir que és més important la manera de dir les coses que no pas allò que diem.

Tot i així, en general poques persones tenen en compte la seva veu alhora de comunicar; no tothom fa, o pot fer, un control conscient sobre l'emissió de la seva veu i aquest fet altera la seva qualitat comunicativa. En el cas de les persones amb sordesa la dificultat per percebre la seva pròpia veu amb suficient precisió i la manca d’un paisatge sonor complert fa que a vegades aquestes persones tinguin una veu peculiar que no sempre és ben rebuda pels seus interlocutors.

Com és i ha estat la veu de les persones amb sordesa?
S'han dedicat molts estudis en descriure les característiques de la veu de les persones amb sordesa i val a dir que s'ha observat una evolució molt positiva de la qualitat vocal d'aquest col•lectiu en els darrers anys. Els avenços tecnològics en la protetització i les millores en els tractaments logopèdics han estat fonamentals per aquesta evolució.

No fa tants anys les sordeses profundes s’associaven a la mudesa. Més tard, es va passar a l'oralisme d'aquestes persones amb veus ben peculiars que eren reconegudes per l'entorn com a veus desagradables, sovint amb un to (o freqüència fonamental) més aguda o més greu del normal, una intensitat mal regulada i un timbre pobre en harmònics o amb una presència de twang exagerada. Aquestes veus eren, i encara són, rebudes pels oients com a veus sovint desagradables, i moltes vegades s’associen a un nivell sociocultural baix.

Els darrers estudis publicats mostren canvis en aquesta tendència. Les veus de les persones amb sordesa tendeix a normalitzar-se i cada vegada s'aprecien menys diferències entre les veus de sords i oients. En aquesta línia, cal destacar l’interés creixent dels logopedes i especialment dels professionals dels CREDA (Centres de Recursos per a Deficients Auditius) del nostre país, ja que en els darrers anys han impulsat la formació sobre la veu dels seus professionals, garantint d’aquesta manera tractaments holístics que van més enllà de l’aprenentatge del llenguatge i la parla, com havia passat en anys anteriors, vetllant per una millora de la comunicació global dels infants amb sordesa.

Dubtes davant de l’operació

Tot comença amb disfonies, pèrdues de veu esporàdiques, dificultats per cantar, per projectar la veu... i anem deixant passar el temps, fins que el problema afecta al nostre confort vocal.

El primer que hem de fer és anar al metge ORL o foniatra per sortir amb un diagnòstic. Moltes vegades és necessària l’opinió d’un segon professional, degut a que les tècniques d’exploració poden determinar amb més o menys precisió una lesió, mals diagnòstics i/o males orientacions.

L’ orientació terapèutica serà realitzada pel foniatra, que derivarà al logopeda, per tal de realitzar la reeducació pertinent. El camí a seguir el determinarà el tipus de lesió i l’ hàbit fonatori. Així hi haurà lesions que només amb reeducació ja milloraran i altres que caldrà intervenir quirúrgicament. La logopèdia ens ajudarà a conèixer una mica més la nostra veu, possibilitats, limitacions i millorar l’hàbit fonatori fins eliminar les disfonies.

En el cas que la lesió no remeti amb reeducació serà necessària la intervenció quirúrgica. És en aquest punt quan apareixen les pors, els nervis, les angoixes...però els condicionants que més destaquen en persones que se’ls hi recomana una operació de cordes vocals són els dubtes a causa de la desconeixença sobre aquest tema i la gran càrrega d’ identitat que suposa la veu. Per això apareix una reticència davant l’ operació, por que hem de perdre confiant en els professionals que ens guien en aquest procés.
I la gran pregunta és: canviarà molt el timbre de la meva veu?
El timbre és la característica física que fa única la nostra veu i depèn de dos factors, el so emès pels plecs vocals i les característiques de les cavitats de ressonància.

L’intervenció quirúrgica i la reeducació vocal produirà diversos canvis: millora de l’estat de salut de les nostres cordes vocals, i canvis en l’ús de ressonadors u òrgans bucofonatoris. Però no hem de patir perquè ens podrem i podran continuar identificant amb la nostra nova veu: una veu sana, neta i sense obstacles.

En el cas que sigui necessari entrar a quiròfan, els professionals de la veu abans de l’intervenció necessiten tres premisses indispensables; un bon diagnòstic, el convenciment de la persona i una reeducació logopèdica prèvia a l’intervenció.
En la reeducació abans de l’ operació pot ser que no notem grans canvis, ja que la lesió està present, inclús a vegades podem percebre la veu amb més aire però forma part del procés i ser indicador de bon ús vocal ( lliure de tensions). Hi ha casos que abans de l’operació ja podem notar un major confort vocal i una veu més nítida.

Pel que fa a la reeducació postquirúrgica hem de tenir paciència. El timbre de la veu, desprès de la setmana de repòs vocal absolut està alterat i és normal que no ens identifiquem. I necessitarem temps (repòs vocal relatiu entre 3 mesos aproximadament) per adequar el nou ús de la veu i no notar cansament vocal. Per això, forma part del tractament, conscienciar de no caure en l’ abús i tenir una bona higiene vocal aquests mesos. La cicatrització es considera finalitzada al cap de 6 mesos, pensem que una mala cicatrització pot tenir conseqüències irremeiables.
El testimoni que escoltareu a continuació deixa clar que per ella l’operació va ser fer un pas endavant. Escoltem-la aquí.

L’ Anna va ser intervinguda als 18 anys d’un pòlip a la corda vocal. Ella cantava en diferents cors i feia temps que la veu no li seguia el ritme, ni li deixava fer allò que ella volia. Assessorada per un bon equip va decidir operar-se i tornar a disfrutar de la seva veu. Actualment l’Anna continua cantant i dirigeix corals.

Els logopedes es troben amb docents i altres professionals de la veu amb lesions a les cordes vocals que són reticents a passar per quiròfan i diuen “és igual, vaig fent!”, per això tenen una feina més, que és: mentalitzar de que l’ intervenció no te cap risc extra que no pugui tenir qualsevol altra operació i que el guany en confortabilitat vocal serà notable.
Gràcies a la conscienciació i la feina feta pels professionals de la veu.

Marina Pintanel

Veu i seducció

No totes les veus són iguals i no totes les veus ens agraden igual. Sentir una veu activa la imaginació i ens evoca una identitat. Sentim una veu i potser sentim atracció o repulsió.

És la veu una eina per a l’atracció sexual? Perquè ens sentim atrets per una veu i no per una altra? La biologia i la sociologia ens poden donar algunes pistes per a aquests interrogants.

Comencem per preguntar-nos quines veus atrauen a les dones?
La biologia ens diu que les dones busquen en els homes una veu greu. Un estudi realitzat en població aborigen de Tanzània constata que els homes que tenen la veu greu tenen un major nombre de contactes sexuals i un major nombre de fills sans. L’explicació la trobem en la testosterona que es troba en taxes més elevades en homes forts i agressius que asseguren l’abastiment d’aliments i seguretat a les parelles i fills. La testosterona dóna una veu greu. La natura ha ensenyat a les dones que un home amb la veu greu és una bona parella per a la reproducció i la criança dels fills. Però amb la aparició dels anticonceptius, les dones han pogut separar el sexe reproductiu del sexe recreatiu. Aquest canvi ha permès que la cultura aporti nous models de masculinitat que també poden ser desitjats per les dones. Així, els mitjans de comunicació actuals poden generar arquetips d’homes interessants que no presentin signes alts de testosterona (metrosexuals, ambigus,...)

Podem escoltar alguns homes amb veus atractives...



I als homes, quines veus de dona els atrauen?
També haurem de diferenciar la cerca d’una parella de sexe reproductiu i la cerca d’una parella per al sexe reproductiu. Per reproduir-se, el mascle busca una femella amb la veu aguda i clara. La veu és un senyal de joventut, de salut i de fertilitat. La veu es modifica amb la malaltia i l’edat i a més la veu de la dona presenta variacions tonals en funció del seu cicle menstrual. En els dies de màxima fertilitat, la veu es torna més aguda i aquest canvi actua com a reclam que l’oïda de l’home capta i interpreta. L’home busca una veu aguda i la dona l’informa amb la pujada de to que ella està en situació fèrtil i, per tant, amb un nivell de desig sexual alt. Però l’home, amb permís o sense de les morals diverses que hi ha pel món, fa temps que busca les seves dosis de sexe recreatiu i sense que coneguem una base gaire científica, sembla que els homes per a la diversió prefereixen la veu de la femme fatale, una veu greu, rasposa, bufada... que recorda la veu del tango arrabalero, com són les veus de les línies eròtiques?...

Sentim algunes veus atractives de dona?



Josep M. Vila

L'extensió vocal: una eina d'expressió.

La veu, com a eina d’expressió, te unes característiques úniques segons la persona a la que pertany. Adeqüem la nostra veu a les nostres necessitats comunicatives, i serà en aquest sentit que, un dia, ens adonem si tenim prous recursos o, al contrari, masses limitacions. L’extensió vocal és un d’aquests recursos, i es pot descriure com la capacitat que te la nostra veu de moure’s entre notes greus i agudes; quant més allunyades aquestes notes, major és l’extensió vocal.

Segons Heuillet-Martin (2003), “La veu humana (...) cobreix una extensió de cinc octaves, entre Do 1 (66 Hz) i Do 6 (2.100 Hz).” Una veu no entrenada, acostuma a tenir 1 octava i mitja d’extensió. Per contra, una veu entrenada, com acostumen a ser les veus dels cantants, pot abraçar des de 2 octaves endevant.

Un bon ús d’aquest potencial tonal fa que puguem parlar de “grans veus”, quan parlem de veu cantants, ja que poden afrontar partitures complexes pel que fa al registre. A la veu parlada, aquest potencial es descobreix quan la corba d’entonació duna veu és variada, i per tant, a l’oïda de qui escolta, no resulta gens monòtona.

De veus “exemplars”, n’hi hauria moltes. Jo n’he escollit tres, no tant sols per la seva capacitat vocal en termes d’extensió, sino tambè per la seva riquesa tímbrica.

Com a veu femenina, i dins de l’àmbit operístic, escoltem “Son qual Nave” cantada per Cecilia Bartoli, a on la seva veu es passeja entre Do₃ i Fa₄ fins arribar a Do_5.

Com a veu masculina, molts cantants d’òpera llueixen veus molt “amples”, però al món del pop, el cantant Mika és conegut per tenir una veu molt versàtil, capaç de moure’s entre diferents octaves sense dificultat.

A la cançó “Grace Kelly” (Life in cartoon motion 2003) sentim com el cantant recorre des de Sol₂ fins a Mi₄ dins d’una mateixa frase, una fluidesa vocal que li permet donar gran variabilitat tonal a les seves cançons.

Geoffrey Oryema, cantant natural de Uganda, te una veu poderosa als registres greus, però és capaç tambè de viatjar per octaves més agudes. Com podem sentir a la cançó “Land of Anaka”, al llarg d’aquest tema el cantant parteix de La₁, passa per La₂ i continua en La₃.

Una llarga llista podria ser el·laborada, incloent tot un seguit de noms coneguts per la seva gran veu, com ara Dulce Pontes, Beyoncé, Temper Trap, Freddy Mercury,...

Pel que fa a la veu parlada, l’extensió vocal és més difícil de percebre, ja que acostumem a fer servir un registre mig de la nostra extensió total. De totes maneres, com vaig dir abans, aquesta està lligada a l’expressivitat de la veu d’una persona: a més extensió vocal, més variabilitat tonal i per tant, més variabilitat expressiva i major corba d’entonació.

Al primer exemple, la veu es mou entre Fa₂ i Sol₃; mentre que al segon, trobem una variabilitat entre Do₂ i Re₄.

Quina veu sembla amb més capacitat expressiva? Quina ens acabaria per avorrir abans d’hora? Les vostres oïdes jutgen.

Ledicia Iglesias